Edat Mitjana (476 - 1492)

L'edat Mitjana és un període intermedi en la història d'Europa que s'inicia al segle V, amb la caiguda de l'Imperi Romà fins al segle XV amb la caiguda de Constantinoble el 1453 i el descobriment d'Amèrica el 1492. Es caracteritza per ser un període de desenvolupament constant amb etapes d'expansió demogràfica i altres de recessió provocada per l’aparició de la pesta. És també una etapa de lluites, de conquerir i reconquerir territoris amb un clar domini del cristianisme a Europa. 

L’Imperi Romà va caure en mans d’una sèrie de pobles del nord tots ells molt semblants: bruts, melenuts, barbuts i vestits amb bastes pells que els aïllaven del fred. Aquest paregut amb les bèsties salvatges contrastava amb la finor de les túniques romanes. Aquest fet va influir de tal manera en la moda romana que fins i tot l’emperador Honorio es va veure obligat a promulgar un edicte prohibint l’ús d’aquestes pells. 

Amb la caiguda de l'imperi romà el comerç es veu molt afectat al no poder assegurar els enviaments. La pell local es veu afavorida i s’estén el seu ús per la població molt ràpidament. Carlemany va ser rei dels Francs i dels llombards i va prohibir el comerç de certs tipus de pell en diverses vegades. Tot i això, ell mateix en portava en ocasions. D'aquesta època es té coneixent que s’empraven  pells mal treballades com el gat montés, la llebre, el cérvol, el bou, la cabra i el corder. Per vestir, la més cotitzada era la pell d'ermini procedent del Caucas. S'emprava per ornamenta les mànigues i el coll dels nobles. 

Carlemany tot i restringir l'ús i el comerç de les pells li agradava adornar-se amb elles

L’any 711 Els àrabs van entrar en la península ibèrica conquerint gran part del territori fins als Pirineus on van establir la marca hispànica amb els francs. El califat de Córdoba esdevé esplendorós en l'elaboració de la pell amb objectes de gran luxe com capses, baguls, selles de muntar, etc. Els cordovesos van ensenyar a preparar, a curtir, a tenyir i daurar el cuir tornant-lo tan brillant que es podia mirar com si d’un espill es tractés. La seva tècnica va assolir nivells de prestigi molt importants. Es van fer famoses tècniques com el traçat, el modelat, el repujat, el calat elaborant tota classe d’objectes. La pell va esdevenir tant important que es diu que Abderramahn II dormia sobre un llit de cuir i menjava en plats de cuir més nets i higiènics que els de fusta. Tot i això, tret del calçat, empraven molt poc la pell per vestir ja que es limitava a l'ús del cuir com a element de complement. 

Detall d'un Cordovan ornamentat amb les técniques dels artesans cordobesos

En la cultura àrab, la pell s'emprava a l'hivern com a protecció del fred, sobretot la de corder i de conill, però a sobre portaven una camisa que amagava aquesta pell. Les sandàlies és un dels pocs elements de la vestimenta dels àrabs que porta pell. Tot i que fabricaven articles de gran qualitat no empraven elements per als vestits. 

A finals de l’any 1000 la moda de les pells s’havia imposat en l’Occident Cristià. Tot i això, La superstició entre els cristians de la fi del món a l'acabar el mil·lenni fa que grans senyors es desprenguin de les seves riqueses, les pells entre elles per guanyar-se el cel. El clero, com a intermediari entre Déu i els homes rep aquestes ofrenes. Ara bé, superat aquest canvi de mil·lenni sense que el món s’hagués acabat, ni s’hagués produït foc de cap mena, molts capellans, per molt humils que volguessin ser no es van poder resistir a utilitzar les pells rebudes. Aquesta injecció de mundanitat es perllonga fins al segle XIII, moment en que els dominicans comencen la seva creuada moral maleint les pells que embruixen l’home. A les resultes d’aquesta campanya les pells peludes van ser rebutjades, fins i tot, gats i gossos es van sacrificar pel bé de la moral. Qui més en va gaudir d’aquest fet van ser les rates que es van multiplicar enormement propagant tota mena de malalties en les grans ciutats europees. 

Quan els cavallers van ser cridats per alliberar el Sant Sepulcre de les mans dels infidels es van imbuir d’alguns tipus de pell noves, més refinades i també molt més cares. Per aquest motiu el seu ús queda reservat als nobles. 

Mentrestant, l’ofici de curtidor estava fortament jerarquitzat a conseqüència de l’aparició de les primeres associacions de curtidors. Aquestes associacions són l’embrió del que més tard s’anomenarà el gremi, esquema associatiu que va perdurar fins al segle XVIII.   

En aquesta època l'ús habitual de les pells era incorporar-les als vestits folrant-los per evitar les pèrdues de calor. La jupa de pell era una vestimenta habitual entre els menestrals. Les pells de cabrons i carns eren les més habituals però també s'hi incorporaven altres provinents de la caça com les guineus i els teixons. De sabates n'hi havia de tres tipus: les que tapen només el peu, les que tapen part de la cama i les que constituïen una protecció exterior de la calça. S'usaven guants i cinturons treballats i carregats d’orfebreria. No cal dir que per als nobles i senyors. 

Calçat edat mitja amb pells : http://es.paperblog.com/el-calzado-en-la-edad-media-986911/

Ens situem ara al llevant espanyol i, més concretament, en algunes ciutats com Barcelona, València, Vic i Igualada. Aquestes ciutats van prendre el relleu a les de Córdoba i Granada com a bressol del treball del cuir de qualitat. Existeix un llibre escrit per Ramon Llull l’any 1290 titulat:  “El llibre de les bèsties” on es fa un estudi de la relació entre les pells emprades en la curtició i els animals que les procuraven. Tot i que el llibre presenta més de quaranta animals, en realitat, només uns quants van deixar la pell als artistes curtidors i pelleters. El saber fer dels musulmans i dels jueus es va anar transferint a aquestes noves ciutats que permetien un nivell de producció molt més elevat enviant tot un assortiment de productes al territori europeu.

Ramon Llull va escriure "El llibre de les bèsties" on fa un estudi de les pells que s'empraven en la curtició i dels animals que les procuraven

Podeu accedir a un resum de text a: http://geocities.ws/alfonsgc/documents_web/1bat_llibre_de_les_besties.pdf

 

Lleida també va tenir una adoberia que data del segle XIII. Si la voleu visitar podeu obtenir informació a:

 
També tenim un altre document on queda constància d'aquesta activitat. Es tracta del “Quadern de comptes” dels artesans Jaume i Bernat Narch on queda demostrada la importància de la ciutat de Vic. En conseqüència, el sector de la pell va anar creixent fins arribar al 1333 (Lo mal any primer). Malauradament la pesta negra va aparèixer i va minvar enormement la mà d’obra disponible. Durant aquest període la greu crisi econòmica, la fam i el ressentiment religiós va comportar la destrucció dels calls de Vic i Barcelona. Cal pensar que es va culpar als jueus i als àrabs de tots els mals. 

Curtidor del segle XVI

   

Aquesta crisi va ser llarga i dura, tot i això, l’economia es va anar recuperant, almenys la dels rics, ja que la Hopalanda es va introduir amb força entre aquest col·lectiu. Aquesta peça permetia incorporar diferents elements de pedreria i ornaments, però també s’incorporaven majoritàriament les pells, sobretot al coll i a les mànigues.  Els nobles la empraven llarga fins als peus i curta pel vestit de caça i en els balls. Els pobres evidentment no en portaven i els servents, si la duien aquesta era curta fins als genolls. 

Detall de la Hopalanda que s'usava en aquesta època

 Històricament es parla d’un període molt uniforme amb pocs canvis. Si ens centrem en la història de la pell ens adonarem que això no va ser realment així. D’uns segles de domini econòmic i social romans on va existir un cert refinament ens trobem amb una entrada de pobles del nord d’Europa amb pells bastes i mal acabades on predomina la utilitat vers la qualitat i el refinament. Sembla que la conquesta àrab de la península torna a oferir un refinament i bon gust pel treball artesà. Ens adonem, doncs, d’aquestes oscil·lacions que es produeixen i que perduren sempre uns quants segles. Un altre fet destacat el trobem al 1333. Tornem a passar d’un bon període econòmic de pujança vers la pell a un altre de crisi que esdevé profunda no per la prohibició del comerç sinó derivat de la pesta negra que redueix considerablement tant el nombre d’artesans com el de consumidors. 

Un altre aspecte que també considero important a destacar és la evolució en els usos d’aquesta pell. Ja vam parlar del trencament que va suposar el pas de la prehistòria a l’edat Antiga. Ara, no podem dir que sigui tant radical però si que podem citar la diferenciació clara que es produeix entre la pell curtida i preparada per la construcció de diferents utensilis del que podríem anomenar ja pelleteria. És a dir, la pelleteria ja se centra plenament en la preparació de les pells peludes com a element a incorporar en els diferents vestits. Tenim una mostra en la Hopalanda, però també en els abrics que empren aquesta pell peluda per evitar les fugues de calor. En canvi, la pell curtida es dedica bàsicament al calçat i a diferents tipus de capces, baguls i peces complementàries, a més, de les necessitats pròpies de les cavalleries.