Aquest blog recull informació sobre l'evolució de la pell, des de la prehistòria fins als nostres temps. Pretén ser un resum amb informació útil sobre aquest material i el seu procés de fabricació al llarg de la història, així com dels canvis i continuïtats que ha sofert en els diferents contextos històrics.
El blog ha estat elaborat per alumnes de tercer de Grau en Educació Primària de la Universitat de Lleida.
Des de l’inici de la humanitat la pell
ha estat usada com a abric però també com a element decoratiu. Les tècniques han
anat avançant al llarg de tot aquest període.
En el nostre treball veureu com des dels
temps més remots l’home s’ha dedicat a treballar el cuir de forma enginyosa amb
una sèrie d’elements fruit de la seva intel·ligència.
Hem dividit aquest recull en diferents
períodes tal i com marca la historiografia francesa: la Prehistòria, l’Edat Antiga,
l’Edat Mitjana, l’Edat Moderna i l’Edat
Contemporània. Dins de cada etapa hi hem assenyalat un seguit d’entrades amb
els punts que hem considerat més importants.
Aquest és el primer període de
desenvolupament humà on hi apareixen diverses espècies d’homínids. Etapa en la que els homes comencen a fabricar
els primers instruments. El treball de la pell és una de les primeres
activitats de transformació manufacturera que va emprendre l'home, ja en els
primers recorreguts de la prehistòria. Anirem explicant aquest procés evolutiu
en les diferents etapes de temps en que es divideix tot aquest llarg període de
la història.
Paleolític inferior se situa entre els anys
2.000.000 a.C. i el 120.000 a.C. aproximadament. Molt abans de dominar l'art de
teixir l'home prehistòric va descobrir les possibilitats que li oferia per a la
seva vida quotidiana la utilització de pells dels animals caçats. La industria
de la pell va estar des de sempre íntimament lligada a la pedra, fins al punt
que ja en els jaciments més antics del Paleolític inferior es van trobar
raspadors de sílex destinats a l’esquarterament dels animals sacrificats i al
raspat de les pells. (Jaciment Paleolític
de Lazarat a Niça).
Pedra de Sílex que s'emprava per raspar la pell
Les pells, però, no duraven gaire ja
que al poc temps d'estar separades del cos de l'animal començava la seva
putrefacció. És difícil dir com i de quina manera però sembla clar que els
greixos van ser el primer tipus d’adob que es va emprar per a la seva
conservació. El greix tou d'origen animal fixa la matèria en una reacció
química primària evitant una putrefacció immediata. Tot i això la seva conservació
no era massa duradora. En llocs costaners també és factible que l’acció de la
sal sobre la pell fos descoberta per casualitat a l’observar que la pell submergida
en líquid salí s’endureix i resisteix molt més temps.
La pell seca s’havia de raspar
novament per eliminar qualsevol resta adherida i per eliminar les dureses que
normalment té aquesta pell. Totes aquestes tasques d’adobatge, assecatge i
raspatge a ben segur que ocupaven una gran part del temps i dels esforços dels
homínids d’aquella època.
Paleolític mitjà se situa entorn als anys 120.000
a.c. al 30.000 a.C. L'home s'especialitza en la confecció de les eines que van
adreçades a diferents usos tot i que encara són molt rudimentàries. L'Home de
Neardenthal és qui domina el període i destaca el fet que va aprendre a
encendre i usar el foc.
Home de Neardenthal
Per la combinació de l'atzar i la
curiositat van fer que l'home de Neardenthal descobrís el fum com a mètode per
a conservar les pells amb la rudimentària tècnica del curat per fumat. Aquest coneixement se suposa que el van
adquirir al construir cabanes temporals i emprar les pells com a recobriment.
Cabana recoberta amb pells, usada per l'home de Neardenthal
Paleolític superior se situa entre els anys 30.000
a.C. I el 15.000 a.C. aproximadament. L'Homo Sapiens és qui domina aquest
període i elabora tot un seguit de petites eines per a facilitar les diferents
tasques.
Homo Sapiens va demostrar els seus
coneixements sobre els vegetals i les propietats dels arbres. És caçador però
també recol·lector de fruits, llavors i arrels. Emprant les pells com a
farcells per emmagatzemar els grans i llavors de la recol·lecta es van adonar
de les propietats de les resines dels arbres i l'aigua que actuaven d'adob
vegetal per curtir les pells. És possible també que deixant les pells sobre els
troncs d’arbres adquirissin les resines vegetals necessàries per curar aquesta
pell i fer-la més duradora. Fins i tot es devia d’adonar que al llençar una
pell putrefacta entre herba seca, altres residus vegetals i excrements, juntament amb l’acció de l’aigua, generés el taní que
destrueix la queranina de la epidermis i fan caure el pel deixant la pell
curtida i mal·leable.
Paral·lelament, dels óssos en van fer
agulles i dels tendons i fibres animals i vegetals en van fer els fils. Ja
estaven en disposició de cosir les pells per ajustar-les a les necessitats del
cos humà. Els descobriments d’agulles en diferents jaciments arqueològics demostren
aquest fet. Gràcies a l’útil de l'agulla poden cosir les pells i fer objectes
adequats a la constitució humana. Les sabates en són un exemple ja que en
aquesta època comencen a emprar-se.
Agulla feta dels ossos dels animals que servia per cosir la pell
Homo Sapiens
Neolític. Acabada la darrera glaciació
l’any 9.000 a.C. aproximadament comença un
període de temps que arriba aproximadament al 3.000 a.C. Aquest període
es caracteritza pel pas de l'home a la vida sedentària on els humans obtenen
aliments de l'agricultura i la ramaderia. Això comporta l'aparició de poblats i
la seva necessària organització amb un total respecte per la natura.
L'home es fa sedentari i comença les
seves tasques en l'agricultura i la ramaderia. Es modifiquen els seus hàbits de
treball i s'estableixen petites comunitats. L'aigua és l'element necessari, per
aquest motiu els llocs més comuns són prop dels rius. Cal pensar que per
l'adobatge de les pells necessiten d'aquest element juntament amb les resines
vegetals per fer aquest adob. El desenvolupament d’aquestes tècniques permet a
l’home fer bosses i diversos elements fets amb pell. La vestimenta també canvia
i s’adequa a les noves necessitats sorgint determinats tipus de pell com a
elements de luxe i de recreació estètica. Tot i que les pintures rupestres ja
indiquen la tendència de l’home a embellir-se amb pintures i collars d’óssos,
el fet d’emprar la pell com a un element de diferència vers als altres és propi
d’aquesta època.
Les habilitats es van anar perfeccionant sorgint diferents
tècniques de coloració per tenyir els curtits de les pells. La malaquita és un
mineral que permet la coloració d'aquestes pells. També utilitzaven flors i
plantes com el groc de la granada i el
vermell de la flor de fúcsia.
Mineral de Malaquita emprat per a la coloració de les pells
Edat dels metalls. La metal·lúrgia provoca la
transformació de les societats, incrementant el comerç de llarga distància i
especialitzant el món laboral. A Europa és a Grècia on es comença aquest
període amb les tècniques importades de Mesopotàmia. L'edat dels metalls es
concreta en tres etapes: l'edat del coure, la del bronze i la del ferro.
Un home descobert en un glaciar a Otzi
(Armènia) dóna molta informació sobre els estris que s'empraven en aquella
època i de la pell que utilitzava per a protegir-se: una gorra, una armilla,
una ronyonera, sabates i unes polaines, tot de pell de diferents animals així
com un cinturó per a subjectar una destral de bronze. A més, portava un tros de
pell adobada, tot i que no s'ha pogut esbrinar quin era el procediment emprat.
Aquest fet demostren fefaentment el grau de desenvolupament en el coneixement
de la pell i dels seus usos.
Reconstrucció de l'home trobat en un glaciar a Otzi (Armènia)
L'edat del coure dóna pas a la del
bronze. D'aquesta manera els utensilis de pedra per raspar les pells són
substituïts per altres de bronze més eficients i fàcils d'utilitzar. Un altre
descobriment de l'època és l'ús dels botons. Els primers van aparèixer arran de
mar amb l'ús de conxes perforades. A la Serra de Carrasqueta (Alacant) es van
trobar restes de botons de l'època en una cova d'enterraments. Tots aquests
descobriments demostren la progressió de l’home per l’art de vestir. Les pells
ja es tallen es cusen i si posen botons per tal de facilitar la fixació
d’aquestes pells al cos.
Botons usats durant el Neolític
El descobriment del bronze i,
posteriorment, del ferro van anar desplaçant completament totes les eines
rudimentàries fetes de sílex que durant milers d’anys van constituir la base de
la primera i més rudimentària indústria de la pell. Per tant, aquesta època
dels metalls suposa un trencament dels costums a causa del descobriment
d’aquest mineral com a base dels utillatges per a treballar la pell.
D’aquestes etapes del Neolític i
l’Edat dels metalls ens adonem de la lenta progressió que l’home va fent amb el
descobriment i perfeccionament dels estris de treball que li faciliten la
confecció d’unes pells que s’ajustin i s’adeqüin millor al seu propi cos. Podem
dir que totes aquestes accions van adreçades a aconseguir una millora de la
seva vida en el propi dia a dia, sense cap més objectiu. L’aspecte estètic és
un factor que comença a sorgir i que ve derivat d’aquesta millora de la pròpia
tècnica en l’ús i el tractament de les pells.
L'edat antiga es coneix com un període de
temps que comença amb naixement de l'escriptura i arriba fins l'a caiguda de
l'Imperi Romà, l'any 476 d.C. Es caracteritza pel fet que van sorgir diferents
cultures riques totes elles d'aspectes socials, culturals i tecnològics que fan
avançar la societat.
Els Celtes formats per diferents pobles es
van anar desenvolupant en una cultura similar per tot el continent europeu. A
la península Ibèrica els Ibers van ser un d’aquests pobles culturalment afins
als Celtes que van poblar la part nord de la península. La pell de llop era el
seu símbol. En la seva vestimenta incorporaven cingles de cuir i per les
sabates empràvem una sola curtida i una pell sense curtir cosida artesanalment
per a l’empenya.
Detall d'un soldat Iber vestit amb diferents elements de pell
Sobre l’any 600 a.C. els Grecs estaven en
un moment àlgid de la seva cultura. Dels documents escrits com la Odissea i la
Iliada se n’extreu gran part del coneixement que ara tenim d’aquest poble. Als
grecs els agradava anar lleugers de roba, preferien emprar els teixits lleugers que no pas la pell.
Malgrat tot, existeix la llegenda del “Vellocina
d'or”, en la qual Jasón roba al dragó la pell d’un carner. També cal fer
esment a la pell de lleó sobres les espatlles d'Hércules. El cuir s'emprava per
molts altres usos com per exemple: el calçat i les cingles. A tall d'exemple un
fragment de l'Odisea: " le entregó unos
harapos desgarrados, impregnados de humo, después los cubriócon
la gran piel desollada de un ciervo ligero y le hizo coger , por último, un
cayado y una miserable alforja..." La pell era símbol de pobresa.
Escultura de Jason portant al braç la pell de corder
Hem de pensar que en aquest mil·lenni feia
molta calor ja que la terra estava dins d’un període càlid dins de la seva
evolució. Possiblement aquest fet fos determinant per deixar la pell de banda
com a element de vestir. De fet, l’art del teixit és el que més es va
desenvolupar en aquella època amb les fibres de cotó i lli com a principal
matèria prima.
Quan Alejandro Magno va entrar en contacte
amb Aquemènida el va captivar els pantalons de pell que eren molt còmodes per
muntar a cavall. Va importar molts usos de la pell i sobretot les tècniques del
curtit. Un dels més destacats és la sabateria. Gràcies a aquest contacte
aquestes tècniques d’adobatge i curtició es van desenvolupar ràpidament per tot
el Mediterrani.
Sobre l’any 200 a.C. Roma ja s’havia
convertit en una potència conqueridora que armava un gran exèrcit. Precisament
aquest exèrcit romà és el principal consumidor dels productes de cuir que es
fan en aquell moment. Els cascs, l'armadura pectoral, les sandàlies i l'escut
eren fets de cuir, així com altres elements ornamentals secundaris. El comerç va
estar centralitzat a Roma a traves del gremi al port d'Òstia.
Detall d'un soldat romà amb diferents elements de pell
El calçat de cuir esdevé un símbol de la
classe social de qualsevol ciutadà de l'imperi. Així els militars empràvem la 'Calinga' els filòsofs la 'boxea' els camperols i esclaus no empràvem cuir sinó albarques.
Els magistrats portaven sandàlies amb tires de cuir entre els dits. Entre els
ciutadans, els patricis portaven pell acolorida sense adobar lligades amb quatre
tires de cuir. Els senadors la pell era negra amb una sivella de marfil.
Les guerres púniques de Cartago contra
Roma tenien el rerefons del control romà sobre el cuir procedent dels
territoris orientals i nord-africans. Aquest trencament del monopoli fa que
neixin diferents blanqueries dins el món romanitzat. La península Ibèrica i el
sud de França es converteixen en grans productores.
Volem esmentar aquí que a l’any 50 a.C. a
Ilerda es va desenvolupar un fet transcendental entre les tropes de Juli Cèsar
i les de Pompeu. La nostra ciutat estava ja plenament integrada dins els inicis
de l'Imperi Romà. Entre altres activitats a Ilerda tenien importància les
adoberies a l'igual que en altres indrets de la península com Botorrita
(Saragossa) on van aparèixer calç i sofre per tractar la pell entre els segles
III a.C. I i d.C. aquesta pell s'exportava a Roma d'on es rebien productes de
ceràmica en un emergent comerç.
Podem veure que al llarg de tot aquest
període que anomenem Edat Antiga els usos de la pell van canviant tot i que les
tècniques d’adobatge es mantenen força estables. Europa va importar aquests
procediments del tractament de la pell de les cultures orientals que van
desenvolupar uns procediments més avançats i subtils. Cultures com la de
Mesopotàmia i la d’Egipte van ser les principals exportadores d’aquest tipus de
treball. Pel que fa als usos podem observar com la pell deixa de ser la part
important del vestit per convertir-se en la matèria primera per a la fabricació
de diferents objectes entre els que destaca la seva aplicació al calçat i als
diferents elements de protecció de l’exèrcit com els escuts i les cuirasses.
Això suposa, doncs, un cavi en relació a èpoques anteriors de la Prehistòria.
Aquest canvi, però, es va fent de forma paulatina i progressiva sense que en
cap cas perdi la importància de l’ús d’aquestes pells en la vida quotidiana
dels homes.
L'edat Mitjana és un període intermedi en
la història d'Europa que s'inicia al segle V, amb la caiguda de l'Imperi Romà
fins al segle XV amb la caiguda de Constantinoble el 1453 i el descobriment
d'Amèrica el 1492. Es caracteritza per ser un període de desenvolupament
constant amb etapes d'expansió demogràfica i altres de recessió provocada per
l’aparició de la pesta. És també una etapa de lluites, de conquerir i
reconquerir territoris amb un clar domini del cristianisme a Europa.
L’Imperi Romà va caure en mans d’una sèrie
de pobles del nord tots ells molt semblants: bruts, melenuts, barbuts i vestits
amb bastes pells que els aïllaven del fred. Aquest paregut amb les bèsties
salvatges contrastava amb la finor de les túniques romanes. Aquest fet va
influir de tal manera en la moda romana que fins i tot l’emperador Honorio es
va veure obligat a promulgar un edicte prohibint l’ús d’aquestes pells.
Amb la caiguda de l'imperi romà el comerç
es veu molt afectat al no poder assegurar els enviaments. La pell local es veu afavorida
i s’estén el seu ús per la població molt ràpidament. Carlemany va ser rei dels
Francs i dels llombards i va prohibir el comerç de certs tipus de pell en
diverses vegades. Tot i això, ell mateix en portava en ocasions. D'aquesta
època es té coneixent que s’empraven
pells mal treballades com el gat montés, la llebre, el cérvol, el bou,
la cabra i el corder. Per vestir, la més cotitzada era la pell d'ermini
procedent del Caucas. S'emprava per ornamenta les mànigues i el coll dels
nobles.
Carlemany tot i restringir l'ús i el comerç de les pells li agradava adornar-se amb elles
L’any 711 Els àrabs van entrar en la
península ibèrica conquerint gran part del territori fins als Pirineus on van
establir la marca hispànica amb els francs. El califat de Córdoba esdevé
esplendorós en l'elaboració de la pell amb objectes de gran luxe com capses,
baguls, selles de muntar, etc. Els cordovesos van ensenyar a preparar, a
curtir, a tenyir i daurar el cuir tornant-lo tan brillant que es podia mirar
com si d’un espill es tractés. La seva tècnica va assolir nivells de prestigi
molt importants. Es van fer famoses tècniques com el traçat, el modelat, el
repujat, el calat elaborant tota classe d’objectes. La pell va esdevenir tant
important que es diu que Abderramahn II dormia sobre un llit de cuir i menjava
en plats de cuir més nets i higiènics que els de fusta. Tot i això, tret del
calçat, empraven molt poc la pell per vestir ja que es limitava a l'ús del cuir
com a element de complement.
Detall d'un Cordovan ornamentat amb les técniques dels artesans cordobesos
En la cultura àrab, la pell s'emprava a
l'hivern com a protecció del fred, sobretot la de corder i de conill, però a
sobre portaven una camisa que amagava aquesta pell. Les sandàlies és un dels
pocs elements de la vestimenta dels àrabs que porta pell. Tot i que fabricaven
articles de gran qualitat no empraven elements per als vestits.
A finals de l’any 1000 la moda de les
pells s’havia imposat en l’Occident Cristià. Tot i això, La superstició entre
els cristians de la fi del món a l'acabar el mil·lenni fa que grans senyors es
desprenguin de les seves riqueses, les pells entre elles per guanyar-se el cel.
El clero, com a intermediari entre Déu i els homes rep aquestes ofrenes. Ara
bé, superat aquest canvi de mil·lenni sense que el món s’hagués acabat, ni
s’hagués produït foc de cap mena, molts capellans, per molt humils que
volguessin ser no es van poder resistir a utilitzar les pells rebudes. Aquesta
injecció de mundanitat es perllonga fins al segle XIII, moment en que els
dominicans comencen la seva creuada moral maleint les pells que embruixen
l’home. A les resultes d’aquesta campanya les pells peludes van ser rebutjades,
fins i tot, gats i gossos es van sacrificar pel bé de la moral. Qui més en va
gaudir d’aquest fet van ser les rates que es van multiplicar enormement
propagant tota mena de malalties en les grans ciutats europees.
Quan els cavallers van ser cridats per
alliberar el Sant Sepulcre de les mans dels infidels es van imbuir d’alguns
tipus de pell noves, més refinades i també molt més cares. Per aquest motiu el
seu ús queda reservat als nobles.
Mentrestant, l’ofici de curtidor estava
fortament jerarquitzat a conseqüència de l’aparició de les primeres
associacions de curtidors. Aquestes associacions són l’embrió del que més tard
s’anomenarà el gremi, esquema associatiu que va perdurar fins al segle
XVIII.
En aquesta època l'ús habitual de les
pells era incorporar-les als vestits folrant-los per evitar les pèrdues de
calor. La jupa de pell era una vestimenta habitual entre els menestrals. Les
pells de cabrons i carns eren les més habituals però també s'hi incorporaven
altres provinents de la caça com les guineus i els teixons. De sabates n'hi
havia de tres tipus: les que tapen només el peu, les que tapen part de la cama
i les que constituïen una protecció exterior de la calça. S'usaven guants i
cinturons treballats i carregats d’orfebreria. No cal dir que per als nobles i
senyors.
Ens situem ara al llevant espanyol i, més
concretament, en algunes ciutats com Barcelona, València, Vic i Igualada. Aquestes
ciutats van prendre el relleu a les de Córdoba i Granada com a bressol del
treball del cuir de qualitat. Existeix un llibre escrit per Ramon Llull l’any
1290 titulat: “El llibre de les bèsties” on es fa un estudi de la relació entre
les pells emprades en la curtició i els animals que les procuraven. Tot i que
el llibre presenta més de quaranta animals, en realitat, només uns quants van
deixar la pell als artistes curtidors i pelleters. El saber fer dels musulmans
i dels jueus es va anar transferint a aquestes noves ciutats que permetien un
nivell de producció molt més elevat enviant tot un assortiment de productes al
territori europeu.
Ramon Llull va escriure "El llibre de les bèsties" on fa un estudi de les pells que s'empraven en la curtició i dels animals que les procuraven
Lleida també va tenir una adoberia que data del segle XIII. Si la voleu visitar podeu obtenir informació a:
També tenim un altre document on queda constància d'aquesta activitat. Es tracta del “Quadern de comptes” dels
artesans Jaume i Bernat Narch on queda demostrada la importància de la ciutat
de Vic. En conseqüència, el sector de la pell va anar creixent fins arribar al
1333 (Lo mal any primer). Malauradament la pesta negra va aparèixer i va minvar
enormement la mà d’obra disponible. Durant aquest període la greu crisi
econòmica, la fam i el ressentiment religiós va comportar la destrucció dels
calls de Vic i Barcelona. Cal pensar que es va culpar als jueus i als àrabs de tots els mals.
Curtidor del segle XVI
Aquesta crisi va ser llarga i dura, tot i
això, l’economia es va anar recuperant, almenys la dels rics, ja que la
Hopalanda es va introduir amb força entre aquest col·lectiu. Aquesta peça
permetia incorporar diferents elements de pedreria i ornaments, però també
s’incorporaven majoritàriament les pells, sobretot al coll i a les
mànigues. Els nobles la empraven llarga fins
als peus i curta pel vestit de caça i en els balls. Els pobres evidentment no
en portaven i els servents, si la duien aquesta era curta fins als genolls.
Detall de la Hopalanda que s'usava en aquesta època
Històricament es parla d’un període molt
uniforme amb pocs canvis. Si ens centrem en la història de la pell ens adonarem
que això no va ser realment així. D’uns segles de domini econòmic i social
romans on va existir un cert refinament ens trobem amb una entrada de pobles
del nord d’Europa amb pells bastes i mal acabades on predomina la utilitat vers
la qualitat i el refinament. Sembla que la conquesta àrab de la península torna
a oferir un refinament i bon gust pel treball artesà. Ens adonem, doncs,
d’aquestes oscil·lacions que es produeixen i que perduren sempre uns quants
segles. Un altre fet destacat el trobem al 1333. Tornem a passar d’un bon
període econòmic de pujança vers la pell a un altre de crisi que esdevé
profunda no per la prohibició del comerç sinó derivat de la pesta negra que
redueix considerablement tant el nombre d’artesans com el de consumidors.
Un altre aspecte que també considero
important a destacar és la evolució en els usos d’aquesta pell. Ja vam parlar
del trencament que va suposar el pas de la prehistòria a l’edat Antiga. Ara, no
podem dir que sigui tant radical però si que podem citar la diferenciació clara
que es produeix entre la pell curtida i preparada per la construcció de
diferents utensilis del que podríem anomenar ja pelleteria. És a dir, la
pelleteria ja se centra plenament en la preparació de les pells peludes com a
element a incorporar en els diferents vestits. Tenim una mostra en la
Hopalanda, però també en els abrics que empren aquesta pell peluda per evitar
les fugues de calor. En canvi, la pell curtida es dedica bàsicament al calçat i
a diferents tipus de capces, baguls i peces complementàries, a més, de les
necessitats pròpies de les cavalleries.
L'edat moderna és la tercera de les etapes
en què es divideix tradicionalment la història d'Occident segons la
historiografia francesa. S'inicia l'any 1453 amb la caiguda de Constantinoble i
acaba el 1790 amb la revolució francesa.
Recuperat del sotrac de la forta crisi del
segle anterior el gremi de curtidors es dividia ja en tres branques:
Els blanquers: eren els artesans encarregats d’eliminar el pèl i la llana de les pells,
les treballaven fins a deixar-les “en blanc”, d’aquí ve el seu nom.
Els assaonadors: eren aquells que realitzaven les operacions d’acabat d’aquestes pells
tenyint-les, greixant-les i aplicant els productes necessaris per a deixar-les
preparades per a fer-ne diferents utensilis.
Els sabaters i artesans: aquests són els que realment treballaven aquesta pell fent-ne la
manufactura tant de sabates com altres estris i productes.
En aquesta època ja es comença a fabricar
de tot, tot i això, es destaca la gran varietat de calçat que s’elabora amb la
pell de vaca, de corder i de cabra. Com no podia ser d’altra manera les sabates
es diferencien segons a l’estament al qual van dirigides. Pels pobres
s’utilitza la pell de vaca mentre que els més adinerats poden comprar un calçat
fet de pell de cabra i en ocasions porten botes.
Ja en el segle XVI la moda comença a
fer-se notar amb els vestits. La pell es converteix en un element
imprescindible per a les peces de roba externa com les capes. En aquests
moments Espanya és el que marca tendència en aquesta moda. La cort francesa,
per exemple, substitueix les seves vestimentes pels dissenys i estils que
provenen de la cort Espanyola. Molts barrets comencen a fer-se de pell i a
portar diferents peces vistoses i acolorides. Novament en aquest apartat es
diferencien clarament els diferents estaments de la societat de l’època, ja que
els pobres empren pell curtida i els nobles pells més luxoses i cares com per
exemple la pell de la marta.
Figura del rei Felip II on s'aprecia tota una hornamentació de pell en el seu vestit
El descobriment d’Amèrica va suposar una
font d’ingressos per a Espanya però també el coneixement d’una sèrie de nous
recursos. Altres països com França, Anglaterra i Holanda es van apuntar també a
aquesta cursa per conquerir nous territoris. Els seus esforços es van centrar
més a l’Amèrica del Nord on els bastos territoris de Canadà oferien una gran
abundància d’animals dels quals es van començar a explotar les seves pells. El
castor es va convertir en una pell amb molt prestigi. Per la seva banda Rússia,
principal exportadora de pells va veure caure el seu negoci i va començar també
a conquerir la Siberià i Alaska a la cerca i captura de diferents animals amb
els quals poder abaratir la seva producció de pell. La guineu, el llop i el
castor eren les principals captures.
Pells vingudes d'Amèrica i lluides per una senyora de l'època
Aquesta arribada de pells noves dinamitza
el sector. Tot i això, la moda també canvia. De la mà dels francesos comencen a
sorgir vestits més elaborats, més retocats on les pells incorporades als
vestits perden importància i queden relegades a ser complements de la roba
exterior com les capes. Als barret, per exemple, la pell es substituïda per la
ploma. Per tant, el paper d’aquesta pell curtida i de qualitat queda més
relegada al calçat, als guants i a folrar la roba d’hivern.
Barret amb un hornamentat amb una ploma
Barret hornamentat amb pell de visó
A Espanya, aquests canvis que ens porta la
Il·lustració van arribar sobtadament. La guerra de Successió Espanyola va
comportar el canvi de la dinastia dels Àustria, tradicionalment més austers,
pels Borbons amb la figura de Felip V. Aquest es va rodejar d’una sèrie de ministres
afins que van introduir canvis en la forma de vestir a l’estil de la moda
francesa que poc a poc s’anava imposant per tot Europa. Concretament a França
el Ministre Colbert va voler renovar la indústria del curtit enfrontant-se
directament als gremis de curtidors i a altres artesans de la pell impulsant un
anàlisi més científic dels mètodes del tractament de la pell. Fruit d’aquest
treball Des Billettes va escriu al 1708 un treball titulat: “La Tannerie et la préparation des cuirs”
que va suposar la fi de la tradició oral sobre les tècniques de l’adobatge de
la pell.
Més tard, Espanya també va voler reactivar
i protegir aquesta indústria del curtit. Carles III va promulgar una real cèdula
en la que protegien no únicament als artesans curtidors sinó també els oficis
de sabater, sastre i altres. Cal pensar que als ports espanyols arribava gran
quantitat de cuir procedent de l’Argentina i de Cuba. El seu destí era
Barcelona que va esdevenir hegemònica en aquest tractament de la pell d’aquesta
època. Aquesta cèdula, doncs, va suposar una defensa dels interessos d’aquesta
indústria nacional de la pell i, al mateix temps, una modernització total de la
mateixa. En aquesta cèl·lula es va proposar, aplicant per primera vegada uns
criteris universals i ben estructurats per estimular el desenvolupament de les
adoberies espanyoles. Aquest fet va facilitar la producció de gran quantitat de
pell curtida i preparada a bon preu per repartir-la pels diferents països
europeus.
Aquesta cèdula va comportar una millora de la insdúestria de la pell nacional
En aquest moment la pell tenia diferents
usos entre els que destaca:
La vestimenta:el calçat era el principal destí però també com a complement de la roba
d’abric.
Construcció:amb la fabricació de tendes cobertes, portes, canoes i barques.
Militar: amb les armes de foc el cuir s’emprava per fer-hi fundes i armadures
lleugeres.
Eines: amb la fabricació de cingles, corretges i els arnesos per a les cavalleries
i els animals.
Tota aquesta modernització del sector de
la pell va comportar, a la pràctica, una paulatina desaparició dels gremis on
la seva excessiva jerarquització s’enfrontava a tota innovació tècnica. Cal
pensar que la seva història es remunta al segle XIII i des de llavors havia
anat incrementat el seu poder i influència fins a finals d’aquest segle XVIII.
En aquesta etapa de l’Edat Moderna hem
pogut assistir a un fet que ha marcat tot aquest període: es tracta del
descobriment d’Amèrica. Tot aquest nou territori va suposar un canvi radical en
les finances de tot Europa. Els països europeus es van llançar a conquerir
territori explotant al màxim els nous recursos que tenien a l’abast. Tot i
això, jo destacaria dos parts dins d’aquest període. La primera fa referència a
la influència espanyola del segle XV on va marcar moda i va ser el gran
dominador d’aquest segle. La segona part d’aquesta edat Moderna ve marcada pel
domini de França amb les seves idees de la Il·lustració que va suposar
l’eclosió de la classe burgesa enfront de la noblesa.
Pel que fa a la pell, en tota aquesta edat
Moderna s’aprecien canvis importants que no suposen un trencament dels esquemes
ni dels usos d’aquesta pell. De fet, amb més o menys mesura, la pelleteria
continua sent usada com a distinció de poder de les diferents peces de vestir.
I, el cuir, en les seves diferents pells, continua dominant l’industria del
calçat i la dels complements. Tot i això, la moda canvia la tendència en l’ús d’aquesta
pell. Ara bé, el descobriment d’Amèrica
va comportar l’arribada de molta quantitat de pell que va dinamitzar la
indústria adobera nacional, gràcies també a la nova regulació establerta per
Carles III.
La Revolució Francesa va comportar l’inici
de tot un seguit de canvis que es van anar succeint durant tot el segle XIX. En
la zona Mediterrània la situació del sector era esplèndid, excepte precisament
a França, on la supressió dels privilegis corporatius van provocar un
estancament en la seva producció.
Es comencen a succeir diferents avenços tecnològics
i canvis en la producció de la pell derivats del procés d’industrialització que
va marcar el desenvolupament d’aquest segle XIX. Els canvis tecnològics fan
referència a l’aparició del curtit de la pell amb alumini i crom i, més
endavant, amb sals de ferro i de zirconi. De fet, aquests procediments dotaven
a la pell de més solidesa i resistència. Els canvis productius se centren en l’ús
de l’energia elèctrica com a motor del treball productiu. La mecanització
apareix i s’implanta de forma accelerada permetent fer els processos
tradicionals d’una manera més pràctica, ràpida i eficient. Tots els processos
es veuen afectats. A tall d’exemple citarem:
L’escorregut:on els mitjans mecànics permeten absorbir i eliminar una quantitat d’aigua
més elevada.
L’estirat i Allisat: on les arrugues pràcticament queden
eliminades i permet obtenir una superfície molt més polida i acabada.
El Preassecatge: on es podrà ajustar el grau d’humitat de forma més precisa i adequada per
a l’operació d’estovat.
L’estovat: permetrà dotar la pell d’un grau de suavitat i duresa desitjat.
L’assecatge:permetrà obtenir un grau d’humitat definitiu per a la conservació adequada
de les pells en funció del seu ús.
Tots aquests procediments mecànics fan que
apareguin altres processos fins ara desconeguts com: l’esmerilat, el polit, l’abrillantat,
el planxat etc. a més en l’aplicació de colorants es podran assolir altres
tipus d’acabats més complexos, amb l’aplicació, per exemple, de la polvoritzadora
aerogràfica. En definitiva, es pot arribar a fabricar la pell en funció dels
objectius i les necessitats a la que va destinada.
Però la gran revolució d’aquest segle la
protagonitza la indústria química de la mà del Dr. Schiff quan l’any 1971 va
descobrir el primer substitut artificial del cuir, un taní sintètic que amb el
temps es convertirà en el substitut de la pell natural.
Pel que fa a la moda i a l’ús de la pell
en els vestits, durant aquest segle s’imposa la moda anglesa on els vestits es
fan amb jupes i capes curtes que seran les precursores de la vestimenta actual.
La pell incorporada als elements de vestir desapareix per donar pas a la pell
com un altre element per a la confecció d’una peça de vestir. Ens trobem,
doncs, amb abrics, barrets, guants, sabates, botes, etc. íntegrament fabricats
en pell. Tot i això, cal dir que aquests vestits de pell són cars i només estan
a l’abast de la gent adinerada dins de la nova societat de classes que s’ha
establert en aquest segle.
Detall de la vestimenta anglesa del segle XIX
Durant els inicis del segle XX Igualada es
converteix en el principal centre productor de pells adobades de tot l’estat. Aquest
lideratge es va veure afavorit gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol
durant la primera guerra Mundial. La zona del llevant espanyol es va constituir
com una gran potència tant per la producció de pells com per la fabricació de
calçat ubicada en la zona d’Alacant. Malauradament la Guerra Civil Espanyola va
estroncar el progrés deixant al sector en un estat precari on, un cop acabat el
conflicte va ser necessari importar nova maquinària i productes químics
procedents d’Alemanya, Anglaterra i Itàlia. Des de llavors la producció es va
diversificar abastant la pràctica totalitat dels camps i especialitats possibles.
La tecnologia no s’atura i durant aquest
segle es produeixen uns grans avenços amb l’eclosió de la indústria química com
a portadora d’innovació en els colorants que van suposar l’abandonament de
productes clàssics naturals com la goma aràbiga, les gelatines, l’albúmina etc.
A més, les pells sintètiques van adquirint protagonisme i es van consolidant
com a matèria primera en la confecció de roba i calçat. Tot i això, aquestes
noves matèries no suposen l’eliminació de la pell natural sinó que més aviat es
presenten amb combinació amb aquests elements sintètics.
Colorant i cola per a la indústria del calçat
De tot això podem dir que els processos de
curtició de la pell han canviat substancialment en relació amb els mètodes
tradicionals emprats durant segles. Ara la curtició de la pell combina els
extractes vegetals de sempre amb curtients sintètics donant llocs a les
anomenades curticions mixtes.
De la mateixa manera, els sulfonats i els
sulfoclorats no han pogut arraconar els olis i greixos d’origen mineral,
vegetal o animal que s’han emprat sempre.
Pel que fa als acabats la gelatina i les
albúmines naturals continuen convivint amb les sofisticades laques i ceres
sintètiques o altres derivats de la silicona.
Pel que a la moda i l’ús de la pell en
aquest context de l’edat Contemporània estem assistint a una barreja d’elements
i tendències en la que ens mostra un escenari molt ampli i divers. Podem trobar
abrics de pell natural, de visó i altres animals a preus desorbitants només a l’abast
de les grans fortunes on empren aquests elements com a segell de distinció i
privilegi. Però també tenim a l’altra banda fibres sintètiques substitutives de
la pell que permeten tenir vestits o calçats a preus molt baixos a l’abast de
tothom. Durant el segle XX s’han anat
succeint de la mà d’aquesta moda etapes amb un ús més accentuat de peces fetes
de pell. Per exemple als anys 20 la pelleteria va revolucionar la moda del
moment. Fins i tot, es van establir granges d’animals productors de pells fines
de forma que es pogués abaratir considerablement els preus del mercat. Més tard,
després de la Segona Guerra Mundial es va produir el “boom” de les caçadores de
cuir de color negre. Aquesta moda anava adreçada al món juvenil més dinàmic i
desenfadat. En aquest punt els dissenyadors de l’estat Espanyol es van
convertir en els més avantguardistes d’Europa, dissenyant i creant tant pells
de gran luxe com altres anomenades “de tot terreny” més assequibles. En aquest
món de fantasia no és estrany veure un vestit de festa fet de pell o una novia
vestida també de pell blanca.
Abric de visó a l'abast de la classe adinerada
A finals d’aquest segle XX comencen a
sorgir diferents grups ecologistes preocupats per la natura. Aquests critiquen
obertament la caça d’animals amb la finalitat exclusiva d’aprofitar la seva
pell per a vestir els poderosos de la terra. Aquesta caça indiscriminada fa que
molts felins mustèlids i foques s’hagin posat en un clar perill d’extinció. Aquesta
preocupació per la natura ha estat un altre factor per introduir canvis en la
moda i en el consum d’aquest tipus de pell.
Protesta feta per grups ecologistes denunciant la caça dels animals per la seva pell
Ja des de finals del segle i sobretot al
començament del segle XXI estem assistint a un altre fenomen comercial que ha
trastocat el mercat de la pell. Es tracta de la gran producció de sabates,
vestits i altres elements fets a la Xina. Aquest país s’ha convertit en el gran
productor de productes de baix cost oferint una qualitat mitja-baixa sense
competència en els mercats actuals. Davant d’aquest fenomen el sector de les fàbriques
i adoberies ha patit molt en els darrers anys on hem assistit a un tancament
important de moltes indústries dedicades a aquest sector. Només els que s’ha
pogut reciclar i orientar la seva producció oferint productes de qualitat amb
un alt valor, disseny i acabat han pogut sobreviure aquesta època d’incertesa i
dificultats.
Com a resum de tota aquesta edat
Contemporània voldríem incidir en el fet del gran desenvolupament tecnològic i
químic que ha comportat, sense cap mena de dubte, un clar trencament de les
estructures, dels processos productius i dels hàbits de consum que es venien
arrossegant durant tots els segles anteriors. Hem assistit a un canvi radical,
a un trencament absolut del que havia suposat fins ara les adoberies i el seu
procés productiu. La mecanització del sector ha canviat radicalment tot el
procés productiu i ha permès oferir productes més diversos amb múltiples
acabats i qualitats. A més, la indústria química ha comportat descobrir fibres
sintètiques que poden substituir perfectament la pell en qualsevol dels usos
que se’ls i estava donant fins ara. Per tant, el paper capdavanter d’aquest
element ha passat a ser secundari. Finalment, la suma d’aquests processos ha
permès convertir la pell com una mena de teixit més que es pot emprar sol o
combinat amb altres teixits per a la confecció de vestits, de sabates i d’altres
elements complementaris. Tot i això, la pell i la pelleteria, més perseguides
socialment que en els segles anteriors continua sent el referent per a la
manifestació del poder econòmic i distinció dins de la societat moderna.
